no es necesario!

Llego a casa. Abro el buzón… Una carta del Ministerio del Interior. ¿Qué será? A mi esto del ministerio del interior me genera todavía algo de desazón, a los que tenemos los 50’s aún nos suena a control ….

Ah, si! mi nuevo permiso de conducción.

Joooo….., resulta ser un permiso del Reino de España. Por un momento he dudado ¿mi nuevo DNI indica lo mismo? Pues no, sólo: España.

Buff, no era necesario, ¿no? A los republicanos se nos hace un poco duro!

Cuántas cosas tienen que cambiar, todavia!

especialmente interesante

«L’Associació Catalana de Juristes Demòcrates presenta les V Jornades de la Memòria Històrica a Catalunya: LES DONES A LA GUERRA CIVIL I A LA DICTADURA FRANQUISTA.
Tercera Taula:Víctimes de la guerra i de la dictadura.

Primera ponència, a càrrec de la Sr. Miguel Angel Rodríguez Arias»

No perdérselo!

Altamente recomendable el visionado completo de la comunicación.

Ya lo incluí en facebook, pero el homenaje será más útil cuántas más personas puedan verlo.

Un balance genial!

Por aquello de gato escaldado (o en la otra versión de  «…. métete el gato donde puedas…») había puesto poca (por no decir ninguna)   predisposición optimista a las fiestas navideñas.

Rectifico, han sido las mejores en muchos años.

Entre las muchas cosas hechas, celebración con mis amigos  -su enfermedad quedó ya atrás- y  una clausura brillante en la jornada de reyes. Quién lo iba a pensar de unos republicanos.  Me encanta estar contenta.

el dinar més feliç

Tradicionalment, el dinar de Nadal era un dinar difícil.  Quan un ésser estimat és feliç es nota i dóna alegria a tot l’ambient. La mare, habitualment complicada, ens complicava el dia. Hi erem tots tres però alguna cosa s’havia trencat a la seva ment, des de fèia molts anys,  era difícil d’explicar, però sempre hi havia un neguit, alguna cosa que no ens deixava ser feliços. El pare estava, i ell i jo erem còmplices d’un esforç conjunt per ajudar-la i superar aquells dies com podíem.

Avui haguéssim estat bé tots tres junts. La mare tenia un dia especial  i des del seu món interior ha captat l’ambient que s’havia generat, on tots voliem  passar-ho bé. L’entorn: la residència, la companyia: les altres iaies, l’ambient: l’alegria que han posat els cuidadors. Hi ha hagut cançons, música, s’ha rigut molt. Ella ha estat contenta tot el dia i jo he estat molt feliç, com fèia anys que no ho era.  Per fí ha estat un dinar de nadal feliç. Gràcies, mare!

70 anys

Sempre, des de sempre que ho recordi, el dia 1 d’abril el pare es tornava més trist i recordava «el dia que vàrem perdre la guerra». Coneixia el missatge final de memòria. Jo, a través seu, també. Any rera any el repetia. Primer, els primers anys que el vaig sentir en parlava poc. La por fèia enmudir les persones i es guardava els detalls per a ell. Va ser quan jo vaig fer 15 anys que vàrem començar a parlar plenament (a veu baixa) de tot això.

I llavors no entenia la mare i encara em fèia ràbia sentir-la dir que no volia que a casa es parlés de política, que ja havia patit prou i que tot allò s’havia d’oblidar. Vaig trigar anys a disculpar-la, a entendre  el seu patiment de nena treballadora enmig d’una guerra i de la gran ciutat. Ara entenc per què no volia parlar.  I sí, ella també molts anys més tard (ja en els 90’s) m’ho va explicar tot, amb detalls, amb sentiments.

I avui, com sempre que arriba un aniversari d’aquests he sentit la necessitat d’escriure. El pare és mort, i la mare,  en la seva demència, ja gairebé sols té records feliços.  Déu ser un mecanisme de supervivència. Millor que sigui així.

Fa dos anys, ja

Pare,

Avui (i sempre) penso molt en tu.

Ara sols deixo aquí constància de l’aniversari. Ja parlaré amb tu des de la meva intimitat.

T’estimo.

Acaso ahora apetecerá volver

Publicada hoy en EL PAIS. Guardada aquí para el recuerdo.

Un dia esperado

Hoy hubiera sido un buen día para compartir emociones con mis padres:

«El juez de la Audiencia Nacional, Baltasar Garzón, se ha declarado hoy competente para investigar la desaparición de víctimas del franquismo, al tratarse de desapariciones ilegales dentro del contexto de crímenes contra la Humanidad»

“Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.
Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte”

–miguelHernández–

Hoy, un poco más huerfan@s

ESTO NO ES NADA

Si tuviésemos la fuerza suficiente
para apretar como es debido un trozo de madera,
sólo nos quedaría entre las manos
un poco de tierra.
Y si tuviésemos más fuerza todavía
para presionar con toda la dureza
esa tierra, sólo nos quedaría
entre las manos un poco de agua.
Y si fuese posible aún
oprimir el agua,
ya no nos quedaría entre las manos
nada.

Angel González (1922-12 enero 2008)

está ahi!

Aunque preferiría que estos días pasaran aprisa, ahí estan. Y van llegando felicitaciones de amig@s, y compañer@s de trabajo.

I serà diferent, pel teu buit, però és per tot arreu. Llumetes, nadales, pares noel minúsculs i acrílics que escalen les façanes dels blocs de veïns de la ciutat. I enlloc d’evitar-la, m’afegeixo, amb dues versions del nadal.