Retalls d’una guerra civil (2)

 

Tornada del combat.-

AIXÒ NO RECORDO EL DIA QUE M’HO VA EXPLICAR, no ho vaig transcriure immediatament i ara sols em queda la idea de la narració, però no les seves paraules. És igual, per a mi es important recollir el que explica.

- – - -

Els dies durs de la guerra, quan hi havia combat, teníem molta por. Sabíem per què estàvem allà, per que hi crèiem, però la por quan algun altre dia ja havies vist la mort aprop, no podies evitar-la.

Recordo molt clarament que si hi havia acció, abans de sortir ens feien deixar la bossa. Per a fer el recompte de les baixes. Al vespre, quan acabava tot i aconseguíem tornar al punt de sortida, se sabia que els morts o ferits eren els que no recollien la bossa. I allò ens entristia i ens feia tenir una mica més de por pel que passaria l’endemà!

Retalls d’una guerra civil (1)

Trec el pare al carrer per fer un encàrrec. Fa mesos i mesos que no surt, però ha volgut venir amb mi, tot i que ho podia haver resolt fent una gestió telefònica amb l’ajuntament.

Entenc que té ganes d’explicar-me coses. Aquest any amb els 70 anys de l’inici de la revolució i la guerra civil, li venen al cap més records. Ho noto desseguida, quan arribem al carrer comença a parlar-me de com era la seva vida de jove, les caminades que fèia i com li costa ara encadenar un pas amb el següent. Comença a dir-me que … quants kilòmetres què fèia quan la guerra. Des d’aquí ha estat molt fàcil per a ell iniciar el breu relat que segueix a continuació. Els seus records de la guerra a València. El seu “país” d’orígen.

Jo, quan he arribat a casa, he escrit ràpidament tot el que recordava que m’ha explicat. Ho transcric a continuació:

 

“El front era a Vall d’Uxó. A 40 Km. de València.

Jo era radiotelegrafista. Sempre situat una mica més al darrera de la línia del front. Protegits. Les comunicacions eren sagrades i ens les deixaven als que saviem llegir i escriure.

De tant en tant, quan una furgoneta anava cap a València, els demanava què em portessin cap enllà. El pare treballava de cambrer a la ciutat. I volia veure’l.

Allà a València, aquells dies, no passava res. La vida continuava. Hi havia teatre i cinema i bars oberts, vida normal. La gent s’havia familiaritzat amb la guerra i, anaven fent.

Llavors el pare em buscava una habitació prop del seu treball per què hi anés a descansar. Si ho arriben a saber els mandos em detenen! Era desertor per un dia. Però jo volia sortir de la guerra, passejar-me i veure el meu pare. Passava el dia a València, i després, ben bé que ho sabia que hi havia 40 km. de distància amb el front. Els feia caminant de tornada.

Un dia vaig tornar a la matinada i m’havien guardat el plat de llenties del sopar. Els companys eren bona gent. Em cobríen i entre tots ens protegíem i ens ajudàvem.

Ben bé, aquella temporada, va haver dies que era com la guerra del Gila”.

(m’ho ha explicat el dia 28 de desembre de 2006).