t’estimo pare
Febrero 6, 2008
Pare, avui fa un any que vas morir.
Si penso en el que creiem tu i jo, no sé per què t’escric aquesta carta. Fa un any que vas desaparèixer, ja no hi ets, enlloc. Mai he pogut tornar-te a veure, ni a escoltar-te, ni a explicar-te què faig i què hi ha de bó i de dolent pel món. Vas morir i així es van acabar les nostres converses.
Però ara tu ets jo i jo soc tu. Sense tu, jo mai hagués existit. Sense tu, jo mai hagués estat com soc. Això és el que queda de la teva vida. Els teus llibres que jo ara guardo, els records de tot allò que vàrem viure junts, de la nostra complicitat. I, com tu ja no hi ets, aquest diàleg s’ha convertit en les meves reflexions. M’analitzo, analitzo el que m’envolta en funció de com he crescut, de com em vas anar fent dia a dia, de com em va ensenyar a viure la teva manera de viure.
Si a algú li agrado, li agrades tu, si algú m’estima t’estima també a tu. M’agrada pensar això. Em consola de la teva absència, ara si et busco, et busco en la meva consciència i en la meva imatge en els miralls.
T’estimo i aprenent a estimar-te així, m’estimo una mica més.
Febrero 7, 2008 at 8:44 pm
Gracias por acercarte a mi espacio en el aniversario de la muerte de mi padre. Sabía que el tuyo murió justo dos meses después, y también adivinaba que te sentirías de la forma en que te he leído. No pasa un día sin que recuerde a mi padre, sin que piense en lo que le voy a contar o preguntar cuando le vea, y sólo al cabo de unos segundos me doy cuenta de que no le voy a ver nunca más, y eso me entristece y enfurece. También guardo sus libros, como tú, fueron parte suya y ahora lo son mía. Igual que ellos son parte nuestra para siempre. Miro mis manos y mis ojos e intento encontrarle, y sé que está ahí, de alguna manera. Igual que está en mis ideas, en mi modo de proceder, en mi manera de entender la vida. Y eso quizá me consuela un poco, sólo un poco…
Te dejo un gran abrazo en este día ya tan inolvidable.