diari de vacances 1

Dimecres van començar.

Ara mateix, la satisfacció més gran és la de no ser víctima del despertador. Ja han passat 5 dies? Volant i no recordo que he fet. Descans, mil gestions d’aquelles que no es poden fer mai en horari laboral, descans, neteja de casa -s’estava convertint en un cau d’àcars-, més descans i relaxing amb l’amistat, amb l’afecte. En bona companyia.

Les iaies segueixen donant guerra i, com totes les guerres, sempre hi ha vençuts. En aquest cas qui té més números de ser la persona vençuda soc jo, però cada dia aprenc a generar noves estratègies per sobreviure. Abans tenia mala consciència, ara veig millor la realitat, les limitacions i fins allà on és raonable arribar. Més enllà seria perillós i no vull traspassar aquesta línia del perill. Sobreviure és l’obligació més important que tenim les persones, protegir-nos sense fer mal ningú, intentar fer-nos comprendre, però… si algú no vol escoltar-nos no hem d’entestar-nos a fer-hi front a l’impossible.

Avui, en un d’aquests freqüents conflictes quotidians, he demanat ajuda. A la petita i llunyana família. Ara penso que poden ajudar-me, sobre tot a veure si entren en raó. No s’ha aconseguit gaire, però almenys m’ha ajudat a aturar el cop. No ho he fet jo sola. Hi comptaré més sovint. Tot plegat figura que també s’estimen i crec que puc comptar amb ells -tot i que sols sigui per telèfon- per ajudar-me en aquestes batalles domèstiques, petites però tan greus com qualsevol altre, amb les conseqüències psicològiques que poden desencadenar.

Crec que estic aprenent a posar-me en guàrdia i a no deixar-me vèncer. Dia a dia, mica en mica, m’estimo més.