nous temps, emocions de sempre

La primera vegada, si té màgia, marca la teva vida per sempre. Mai veuràs les coses com abans. S’obren els ulls d’una altra manera.

Vull tornar a aquella primera vegada. Jo era una nena i vaig anar jo sola, segur. Es curiós per què, per molt que m’esforço per recordar-ho, no tinc la presència de ningú al meu costat. I no era extrany que hi anés jo sola perquè tossuda com era sé del cert que volia i volia anar i.. fèia ja tantes coses jo sola! Tot plegat, era al barri i no calia anar molt lluny.

Aquell Marat-Sade és una de les experiències més belles que he tingut a la vida. La meva primera obra de teatre. No trobo les paraules per descriure-ho. Potser aquestes: jo era tota ulls, orelles, amb el cor bategant d’emoció. L’edat, l’època, l’entorn, participaven d’aquell moment especial. També és cert que alguna altra vegada, unes quàntes, he tornat a tenir sensacions semblants. De trobar-te dins el que veus i què algú ple de màgia està representant només per a tu, t’oblides d’on ets i et sembla que vius dintre del text amb els actors. I quan surts al carrer mai més tornaràs a ser la persona què havia entrat al teatre. Ets més rica i més forta. I et sents plena d’energia.

El teatre, una de les coses que més estimo al món. El bon teatre, naturalment.

Vaig descobrir-lo en una època que el teatre a Barcelona era un tresor enmig de la grisor.

Llavors vaig tenir el privilegi que el meu primer teatre fos una obra com n’hi ha poques. I més tard, en aquell entorn, hi va haver d’altres que em van fer crèixer. Sócrates, també de Marsillach, El Enemigo del Pueblo (amb Fernando Fernán Gómez). Tenir ja uns quants anys de vida a l’esquena també té els seus aventatges. Si, jo hi era, amb els ulls més oberts que mai, allà al teatre quan es representaven aquestes obres. I el Flowers de Lindsay Kemp i quan va venir el Living Theatre de Beck i Malina. I un grapat d’anys més tard en Vittorio Gassmann.

I ara, en altres temps, una nova versió. He tornat a veure Marat Sade.

I, tot i que mai serà el mateix que la primera vegada, el record d’aquelles emocions s’ha tornat molt viu. Però, també com altres vegades, només m’ha agradat a mí. Teatre de qualitat, bons actors que em van captivar novament i, el que passa amb les bones obres, manté els valors de la primera estrena. I… és que el món i les seves misèries han canviat tan poc! I encara ens calen troupes de teatre recorrent-lo per fer-nos pensar.

Veure:

http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=31774

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Marat-Sade/68/elpepucul/20070503elpepicul_9/Tes