Necessito explicar-me.
M’he estat enganyant sempre, esperava que les coses fossin com jo ho volia. La meva fantasia respecte la mort dels qui estimo és que tot sigui com li va arribar al meu avi. Sempre he imaginat que el pare s’ha d’acabar apagant-se com una espelma, senzillament, en silenci, gairebé sense que ningú se’n adonés, ni ell mateix. Però la situació s’ha començat a complicar avui. La febre no li baixa, està desmanegat, sense cap força. Dies enrera encara s’arrepenjava ell sol al llit per incorporar-se i beure aigua o els líquids que li donàvem per menjar i amb les medecines, avui ha estat impossible. No he pogut fer-li empassar ni un glop d’aigua. Però l’he omplert de petons, que ell lentament m’ha tornat.

Estic trista, molt trista, gairebé no puc veure ni el que escric, tot això m’està fent plorar molt, però a l’hora intento furgar per trobar-hi alguna cosa positiva en el dolor. Havia de passar per això i crec que tot succeeix amb un cert privilegi. Tinc més temps del que havía tingut abans i el puc dedicar a estimar-lo. Ens ho estem dient, fa molt que li demostro. Fa temps vaig decidir no quedar-me cap afecte dintre, sense explicar-me i a ell li dóno tant com puc. La recompensa és fantàstica. Ens donem la ma sense dir-nos res. Ell l’agafa fort i ens quedem així una bona estona. No pot parlar gaire, però no ens calen paraules. N’hi ha prou amb el que cadascun sabem, que l’altre està allà. Ens estimem i estem tenint temps per dir-nos-ho. Viure aquests moments em fa crèixer, com ell voldria. Es la teva lliçó d’aquests dies difícils, gràcies pare.